LA REPÚBLICA CATALANA PRONTO SERÁ REALIDAD

PERIODISMO DIGITAL:  El abogado MARK SERRA. Experto en derecho internacional, dice: A pocas horas de una nueva concentración masiva en Barcelona que, nuevamente tiene vocación de ser pacífica voy a trasladar un poco más de información de lo que está ocurriendo entre bastidores y es que el estado español como están viendo no pierde oportunidad para cagarla un poco más.

Hace semanas que la UE tiene reuniones a puerta cerrada con el Gobierno español y con la Generalitat por separado el problema se lo están tomando en serio porque lo merece, si arde Catalunya, si salta por los aires esto, España se va por el retrete y si cae España la UE no se aguanta. Recordemos a Junker diciendo que una de las partes no se aviene a la mediación y leamos entre lineas lo que ello implica, reconoce dos partes e implícitamente que se está hablando con ambas.

Bien. Vamos al 1 de octubre. Tras él países, europeos piden a España y a Catalunya sentarse a negociar, en el marco constitucional sí pero bilateralmente para ver si se puede llegar a algún acuerdo entre ambas partes, para celebrar una consulta o una propuesta de nuevo encaje bla bla bla.

Esto hace días que los países europeos ven que no avanza, de ahí los llamados al diálogo para meter presión a Rajoy por parte de Suecia, Bélgica, Eslovenia y, atención, también de Alemania, entre otros. La UE sabe que España quiere aplicar un 155 versión hardcore, conviene leer las últimas reseñas de la prensa de Madrid para ver que lo que se busca es recuperar competencias, recentralizar, aplanar Catalunya para tenerla sometida por otros 40 años más a poder ser. Incomprensible en los estándares europeos actuales, así, lo que Europa está constatando en tiempo récord es lo que sabe Catalunya de hace mucho tiempo. Las últimas detenciones han reforzado ante Europa la posición catalana y ahora sí, el 155 llega el jueves. Recapitulemos.

“No podemos creer que ese simpático país de la sangría sea tan fascista como pintáis”, decían los líderes europeos a los del Diplocat. “Seguro que se puede encontrar una solución dialogada en el marco de la Constitución. Dejadnos mediar”, añadían los líderes europeos. Pero el Diplocat conocía a su maltratador mejor que nadie, no en vano lo ha sufrido siglos. Así que arrancaron compromisos por toda Europa. “Si se confirma esto que nos contáis de España, entonces entenderemos que sí, que os hemos de reconocer la independencia”. Eso ha ido así. Porque el peor error de España ha sido dejar en evidencia que Catalunya sí es algo muy parecido a una posesión. En el corazón de Europa. España como ya comenté en un post anterior se acerca a una intervención muy severa, y lo peor, humillante. Por ello no pueden consentir la marcha de Catalunya, les va la vida, pero a su vez esta es su mayor debilidad porque enfrente tienen un movimiento esencialmente pacífico al que no pueden hacer frente sin quedar de pena.

Por ello es muy importante para el independentismo conservar la serenidad de la razón, la calma y la tranquilidad. Pacifismo puede parecer naif pero para Catalunya, desde el 1 de octubre es su mejor baza porque diplomáticamente está ganando la partida pasito a pasito, Catalunya no necesita la fuerza para imponerse, España sí. La fuerza es la única baza para España que sigue sin ofrecer nada salvo rendición y humillación. Catalunya pues no debe llevar la lucha a ese campo bajo ningún concepto, que sea España siempre la que se retrate. Porque los apoyos internacionales pueden ser volubles si el movimiento popular se afea por cuenta propia.

La cosa va a ir así. En la UE España puede coaccionar mucho a Francia, menos a Alemania e Italia y poco o nada al resto. De la UE Dinamarca, Finlandia, Suecia, repúblicas bálticas, Eslovenia, Irlanda, Bélgica, Croacia… Fuera de la UE Noruega, Suiza, Islandia. Medio dentro medio fuera de la UE, el Reino Unido. Todos ellos salvo el Reino Unido son estados autodeterminados, naciones fundadas por disgregación como lo será Catalunya, detalle no menor. Y el Reino Unido nación imperial fundada por agregación mantiene un contencioso atávico con España e intereses comunes con los secesionistas por el Bréxit, Gibraltar ya está metiendo el dedo en la llaga, como ven todo confluye.

Todos estos están muy cansados de la actitud de España con Catalunya. No tienen nada que perder dándole a Rajoy un coscorrón. Algunos incluso tienen mucho que ganar. Noruega ganaría mucho con la entrada de Catalunya en la EFTA. Todos ellos van a tardar muy poco en reconocer a Catalunya independiente. Y cada uno va a activar su propio efecto dominó. 12, 15 , 20 reconocimientos y para adentro. Los grandes van a tardar más, el resto del mundo salvo algunos rezagados lo harán poco después, bolivarianos, la ruso esfera, Israel, Qatar serán de los primeros internacionales. Los últimos costarán más, habrá sorpresas positivas y negativas. Y quizá la unanimidad tarde años en conseguirse. Quizá entre medias algún político español con un dedo de frente proponga un medio camino (estado libre asociado). Es improbable. Hará falta mucha transformación en España para que llegue a reconocerles. La amenaza vivirá muchos años, acostúmbrense. La economía catalana se transformará, se hará más global. Y en esto todos saldrán ganando, España incluida. Pero no esperen un camino de rosas. De todos modos, lo que ha hecho Catalunya se estudiará en todo el mundo durante muchos años. Sólo queda un cabo suelto. España y su agravio. Qué se podrá hacer para que España se conforme a perder Catalunya? No hay respuesta para eso. Y es peligroso. Hay que pensar en ello.

Sea como sea, no dejen de sonreír y movilizarse que llega la cuesta final. Hoy El Mundo publicaba una noticia falsa sobre la EFTA y el EEA (European Economic Area), prueba de su auténtica desesperación. ¿Y qué viene ahora pues? Una DI legitimada ya por las actuaciones represivas del estado seguida de una aplicación del 155 de media intensidad que la sociedad catalana tendrá que defender en la calle. Lo relevante será resistir unos días. España sabe que los Mosos se quedan, serán mayoritariamente leales, también los bomberos y muchos otros gremios clave. La clave es pues resistir el embate unos cuantos días, nadie vendrá físicamente a salvar Catalunya, deberá defenderse solita pero el mundo lo contemplará. En fin la declaración de independencia tramitada, será realidad más pronto que tarde.

Sebastià Barrufet Rialp, cronista transversal

Master Periodismo Digital

Imagen obtenida en Google

Anuncios

CATALUNYA VISITA LA COMUNITAT INTERNACIONAL

PERIODISME DIGITAL: L’independentisme aterra a Nova York.  Una universitat de la ciutat nord-americana acull un congrés per parlar del procés en el context de crisi espanyola

Setmana de presència de l’independentisme a dues de les ciutats amb més pes financer i polític del món. Si dimarts Brussel·les va acollir una xerrada sobre el procés en neerlandès i amb la presència d’Amadeu Altafaj, avui i demà és a la Universitat de Nova York on se celebrarà un simposi titulat ‘Desafiant Narratives Nacionals: la qüestió catalana i la crisi espanyola’. Irònicament, la trobada està d’alguna manera relacionada amb un dels bastions durant dècades de launidad de España, el rei Joan Carles. I és que el congrés se celebra a la càtedra King Juan Carlos I del departament d’Història de la universitat nord-americana.

El simposi analitza l’emergència i consolidació del moviment a favor de la independència de Catalunya dins un context espanyol de profunda crisi a diversos nivells. En aquest sentit, es proposa l’objectiu d’explorar les diverses implicacions que té el moviment independentista català en relació a la situació actual d’altres democràcies europees, alhora que ofereix una visió panoràmica de les crisis polítiques i econòmiques que amenacen Europa i Amèrica.

Germà Bel i Carles Boix participaran al simposi.L’historiador i editor Josep Maria Muñoz, que està ara fent una residència docent a aquesta universitat, ha estat l’organitzador de la cita, on també hi participaran una desena d’experts, com ara l’economista Germà Bel o el politòleg Carles Boix. Muñoz ja va impartir una conferència el 20 de setembre al mateix centre titulada: ‘Ecos de 1898: un nou adéu a Espanya?’, on analitzava les arrels històriques de la crisi espanyola en relació a la qüestió catalana.

L’independentisme enceta la campanya amb l’obligació de fer una gesta. El retorn de la presó de Junqueras, Forn i els Jordis i el president a l’exili reclama esperit de superació.

Segurament no hi ha moviment polític que li quedi millor el concepte “procés” que a l’independentisme català. Vist amb perspectiva històrica, hom pot comprovar com els canvis de sistema, en aquest cas el trencament amb un statu quo complaent amb el nacionalisme més bel·ligerant, són de gran intensitat i llarga maduració. L’anhel independentista ha vingut per quedar-se, per ocupar l’espai central de la política catalana en detriment del catalanisme pactista amb les elits de l’Estat.

És fàcil, en el context que viu el món sobiranista, que aquest espai decaigui en el desànim, l’excés d’autocrítica i l’apatia. És molt fàcil, però injust. L’empresa que es va proposar tirar endavant era, i és, la de desmarcar-se d’un pensament polític nacionalista que no tolera la rèplica, respon amb autoritat, hostilitat i amb un sentiment d’impunitat públic i notori. La iniciativa autodeterminista dels catalans que, emmarcats en el segle XXI, creien que es podia resoldre mitjançant una via democràtica, una mediació de l’Europa dels valors o una taula de negociació que donés resposta a un anhel polític, ha topat amb l’empresonament, les multes econòmiques i l’exili.

Imprescindible mobilitzar-se. Per a les llistes independentistes l’hora és greu, la mobilització és imprescindible. Són molts anys d’activisme que no mereixen ser derrotats per la repressió policial de l’1 d’octubre, les multes econòmiques contra els membres del Govern que varen posar les urnes el 9 de novembre del 2014 i l’empresonament/exili dels qui es van presentar amb un programa electoral que detallava la declaració d’independència com una fita.

Venen dies on les enquestes seran derrotistes, les falses promeses ocuparan grans titulars, els muntatges seran visibles i les mentides seguiran el seu curt, però dur, recorregut. És imprescindible abraçar un marc mental de victòria, recordar que un moviment que abraça dos milions de persones no el pot derrotar un model que rebutja frontalment per al nou país que vol construir.

No són les eleccions per votar un president, són una cita electoral per a la restauració de les institucions i el procés constituent cap a la República. El 21-D les llistes independentistes tenen davant seu el repte de guanyar un partit on la pilota està punxada i l’àrbitre mira només per una part. S’endurà la victòria qui cregui més en el seu esperit de resistència i superació. Amb dos dels tres caps de llista sense poder fer acte de presència, la victòria esdevé una gesta.

Com que milito en el Partit independentista per convicció (ERC), recordó als catalans que els nostres polítics de fa 86 anys ja van suprar aquesta gesta. Cal que ens ho mirem amb constancia i determinació i guanyarem. Tindrem la NOSTRA REPÚBLICA.

Sebastià Barrufet Rialp, cronista transversal

Master Periodisme Digital

Imatge obtinguda a Google

 

CATALUNYA VISITA LA COMUNITAT INTERNACIONAL

PERIODISME DIGITAL: L’independentisme aterra a Nova York.  Una universitat de la ciutat nord-americana acull un congrés per parlar del procés en el context de crisi espanyola

Setmana de presència de l’independentisme a dues de les ciutats amb més pes financer i polític del món. Si dimarts Brussel·les va acollir una xerrada sobre el procés en neerlandès i amb la presència d’Amadeu Altafaj, avui i demà és a la Universitat de Nova York on se celebrarà un simposi titulat ‘Desafiant Narratives Nacionals: la qüestió catalana i la crisi espanyola’. Irònicament, la trobada està d’alguna manera relacionada amb un dels bastions durant dècades de launidad de España, el rei Joan Carles. I és que el congrés se celebra a la càtedra King Juan Carlos I del departament d’Història de la universitat nord-americana.

El simposi analitza l’emergència i consolidació del moviment a favor de la independència de Catalunya dins un context espanyol de profunda crisi a diversos nivells. En aquest sentit, es proposa l’objectiu d’explorar les diverses implicacions que té el moviment independentista català en relació a la situació actual d’altres democràcies europees, alhora que ofereix una visió panoràmica de les crisis polítiques i econòmiques que amenacen Europa i Amèrica.

Germà Bel i Carles Boix participaran al simposi.L’historiador i editor Josep Maria Muñoz, que està ara fent una residència docent a aquesta universitat, ha estat l’organitzador de la cita, on també hi participaran una desena d’experts, com ara l’economista Germà Bel o el politòleg Carles Boix. Muñoz ja va impartir una conferència el 20 de setembre al mateix centre titulada: ‘Ecos de 1898: un nou adéu a Espanya?’, on analitzava les arrels històriques de la crisi espanyola en relació a la qüestió catalana.

L’independentisme enceta la campanya amb l’obligació de fer una gesta. El retorn de la presó de Junqueras, Forn i els Jordis i el president a l’exili reclama esperit de superació.

Segurament no hi ha moviment polític que li quedi millor el concepte “procés” que a l’independentisme català. Vist amb perspectiva històrica, hom pot comprovar com els canvis de sistema, en aquest cas el trencament amb un statu quo complaent amb el nacionalisme més bel·ligerant, són de gran intensitat i llarga maduració. L’anhel independentista ha vingut per quedar-se, per ocupar l’espai central de la política catalana en detriment del catalanisme pactista amb les elits de l’Estat.

És fàcil, en el context que viu el món sobiranista, que aquest espai decaigui en el desànim, l’excés d’autocrítica i l’apatia. És molt fàcil, però injust. L’empresa que es va proposar tirar endavant era, i és, la de desmarcar-se d’un pensament polític nacionalista que no tolera la rèplica, respon amb autoritat, hostilitat i amb un sentiment d’impunitat públic i notori. La iniciativa autodeterminista dels catalans que, emmarcats en el segle XXI, creien que es podia resoldre mitjançant una via democràtica, una mediació de l’Europa dels valors o una taula de negociació que donés resposta a un anhel polític, ha topat amb l’empresonament, les multes econòmiques i l’exili.

Imprescindible mobilitzar-se. Per a les llistes independentistes l’hora és greu, la mobilització és imprescindible. Són molts anys d’activisme que no mereixen ser derrotats per la repressió policial de l’1 d’octubre, les multes econòmiques contra els membres del Govern que varen posar les urnes el 9 de novembre del 2014 i l’empresonament/exili dels qui es van presentar amb un programa electoral que detallava la declaració d’independència com una fita.

Venen dies on les enquestes seran derrotistes, les falses promeses ocuparan grans titulars, els muntatges seran visibles i les mentides seguiran el seu curt, però dur, recorregut. És imprescindible abraçar un marc mental de victòria, recordar que un moviment que abraça dos milions de persones no el pot derrotar un model que rebutja frontalment per al nou país que vol construir.

No són les eleccions per votar un president, són una cita electoral per a la restauració de les institucions i el procés constituent cap a la República. El 21-D les llistes independentistes tenen davant seu el repte de guanyar un partit on la pilota està punxada i l’àrbitre mira només per una part. S’endurà la victòria qui cregui més en el seu esperit de resistència i superació. Amb dos dels tres caps de llista sense poder fer acte de presència, la victòria esdevé una gesta.

Com que milito en el Partit independentista per convicció (ERC), recordó als catalans que els nostres polítics de fa 86 anys ja van suprar aquesta gesta. Cal que ens ho mirem amb constancia i determinació i guanyarem. Tindrem la NOSTRA REPÚBLICA.

Sebastià Barrufet Rialp, cronista transversal

Master Periodisme Digital

Imatge obtinguda a Google

 

ORIOL JUNQUERAS PRESIDENT

 

ORIOL JUNQUERAS PRESIDENT

PERIODISME DIGITAL: Esclata la guerra entre el Tribunal Constitucional i Mariano Rajoy.El Constitucional declara Carme Forcadell part en l’incident d’execució i s’obliga, per tant, a escoltar-la. Hi ha un detall importantíssim que aquests dies ha quedat enfosquit i dissimulat per tants i tants titulars: el Tribunal Constitucional espanyol ha quedat fora de joc com a conseqüència de la recusació feta per Carme Forcadell i tot indica que ha optat per enfrontar-se amb el govern espanyol, atemortit de les conseqüències dels actes que l’executiu de Rajoy l’obliga a fer.

Com és ben sabut, Mariano Rajoy va promoure una polèmica reforma del Tribunal Constitucional, durament criticada per la Comissió de Venècia, que li atribuïa capacitat punitiva directa quan les seves sentències s’incompliren. La reforma es va fer amb la intenció manifesta de castigar les autoritats catalanes, amb inhabilitacions exprés, si el procés d’independència tirava endavant.

D’altra banda,ERC reivindica que Junqueras lideri el futur Govern i assumeix que Puigdemont no podrà tornar a Catalunya. Mundó considera que Puigdemont es passaria “molt de temps a la presó” pel risc de fuga.

Puigdemont respon a ERC que impedir la investidura del govern actual és permetre que el 155 continuï en vigor. El president respon a Carles Mundó, que ha demanat qui seria el candidat alternatiu de Junts per Catalunya a la presidència.

Junts per Catalunya ha dissenyat una campanya que comença i acaba en el seu líder, Carles Puigdemont, i l’objectiu de tornar-lo a investir president de la Generalitat i restablir el “Govern legítim”. ERC vol combatre políticament una idea que considera una fal·làcia. Els republicans estan convençuts que la situació judicial de Puigdemont -si torna a Catalunya serà probablement detingut- ho farà impossible. Ho ha explicitat el conseller Carles Mundó, número 5 per Barcelona, durant el míting d’aquest divendres a Blanes: “Per molta aspiració que tinguin, hem de ser realistes. És evident i ho sap tothom que si els consellers a l’exili posen els peus a Catalunya seran immediatament detinguts i posats a la presó, de la qual no sortiran durant molt de temps, perquè no seran capaços de convèncer el jutge que no hi ha risc de fuga. Junts perCatalunya ha dissenyat una campanya que comença i acaba en el seu líder, Carles Puigdemont, i l’objectiu de tornar-lo a investir president de la Generalitat i restablir el “Govern legítim”. ERC vol combatre políticament una idea que considera una fal·làcia. Els republicans estan convençuts que la situació judicial de Puigdemont -si torna a Catalunya serà probablement detingut- ho farà impossible. Ho ha explicitat el conseller Carles Mundó, número 5 per Barcelona, durant el míting d’aquest divendres a Blanes: “Per molta aspiració que tinguin, hem de ser realistes. És evident i ho sap tothom que si els consellers a l’exili posen els peus a Catalunya seran immediatament detinguts i posats a la presó, de la qual no sortiran durant molt de temps, perquè no seran capaços de convèncer el jutge que no hi ha risc de fuga”. Mundó ho ha considerat “injust”, però ha demanat a JxCat que assumeixi la realitat i expliqui quin és el seu pla B.

Fins ara, els republicans havien assumit que Oriol Junqueras tampoc podria ser el pròxim president. De fet, és l’únic cap de llista a la presó. Aquesta situació ha canviat, segons fonts republicanes. Després de consultar els advocats, han conclòs que Junqueras podria convertir-se en el pròxim president de la Generalitat, malgrat que avui sigui a la presó. De fet, Mundó ha demanat que es voti massivament ERC per aconseguir que Junqueras surti d’Estremera. Segons ell, serà “injustificable” que l’Estat mantingui empresonat al candidat guanyador el 21-D. “Quan hagi passat la campanya, Junqueras podrà sortir de la presó i prendre l’acta de diputat. A partir del dia 22 necessitem un govern fort, i qui té la màxima legitimitat per fer-lo és Oriol Junqueras”

Hi estic d’acord com a membre d’ERC i vell periodista polític

Sebastià Barrufet Rialp, cronista transversal

Master Periodisme Digital

Imatge obtinguda a Google

AUTONOMIA O REPÚBLICA

PERIODISME DIGITAL: Canvis importants al Parlament després del 21-D, segons una enquesta d’«El Periódico».ERC guanyaria les eleccions amb 38 diputats i la majoria absoluta independentista es conservaria .Junts per Catalunya, C’s i PSC empatarien a 25 escons.

ERC guanyarà les eleccions el proper 21-D, segons una enquesta que ha publicat aquest diumenge El Periódico. La formació que lidera Oriol Junqueras obtindria entre 37 i 38 escons i consumarà, d’aquesta manera i per primer cop al Parlament, el sorpasso al PDeCAT, que amb la candidatura Junts per Catalunya obtindrà entre 24 i 25 representants i es quedarà com a segona força empatat amb C’s.

El partit d’Inés Arrimadas aconseguirà al voltant de 25 i 25 cadires, per bé que no arribaria a frenar la majoria absoluta independentista, que es conservaria per la mínima si es sumen els escons de la CUP, que el rotatiu indica que n’aconseguirà entre 7 i 8. El PSC de Miquel Iceta pujarà notablement i obtindria entre 24 i 25 parlamentaris mentre que el PP de Xavier Garcia Albiol arribarà als 7 diputats i quedaria com a darrera força. Per la seva banda, Catalunya En Comú es queda en una forquilla de 9-10 diputats.

L’independentisme arrasa a Lleida, segons el CIS. L’independentisme aconsegueix la majoria a Lleida i el PP s’ensorra, segons una enquesta del 26/11/2017.    Àngel Ros tornaria a guanyar les eleccions a Lleida, segons una enquesta, l’històric enlairament fins a la presidència de la Generalitat d’un home nascut a Andalusia i d’origen humil, s’hi ha d’afegir una altra fita excepcional: el debat polític, que estava ancorat en l’eix nacionalista durant l’últim quart de segle, ha començat a desplaçar-se cap a l’eix dreta-esquerra.

La direcció dels socialistes catalans celebra aquest corriment amb una mena d’alleujament històric. El PSC no s’ha mogut mai amb facilitat mentre el debat pivotava sobre la qüestió nacional. Una de les dues ànimes del socialisme català (molt esquemàticament: una, catalanista i il.lustrada, d’extracció burgesa; l’altra, obrera i originària d’altres parts d’Espanya) es ressentia de manera invariable en cada nou gir sobre aquell eix.

Durant els 23 anys de governs nacionalistes de Jordi Pujol aquest va ser, òbviament, el nucli del debat. I això no va canviar durant els tres anys del primer Executiu d’esquerres des de la guerra civil, capficat permanentment en la fatigosa renovació de l’Estatut, cosa que va permetre a CiU recuperar- se de la depressió de la pèrdua del poder.Després de les eleccions de l’1 de novembre, tot i això, l’agenda del tripartit de l’esquerra no preveu noves obstinacions identitàries. La política nacional és la política social, subscriuen fins i tot els independentistes d’ERC.

Amb tot, no és aquesta la causa principal del corriment d’eixos, sinó l’abandonament d’ERC de la tàctica de l’equidistància entre nacionalistes i socialistes i la consolidació de la seva aposta estratègica per l’aliança de l’esquerra. En aquesta anàlisi coincideixen tant els socialistes i els republicans com, encara que amb sordina, diversos dirigents de CiU.

Amb la seva opció estratègica, ERC aspira a acabar amb la preeminència de CiU i erigir-se a mitjà termini en la força de referència de l’electorat nacionalista. Els republicans compten, almenys en el disseny teòric del pla, amb el fet que el confinament de CiU a l’oposició i la possibilitat que la federació d’Artur Mas perdi pes municipal en les eleccions locals del mes de maig acabin per precipitar l’ensorrament nacionalista que no es va produir el 2003, quan CiU va perdre el poder i el carismàtic lideratge del seu fundador, Jordi Pujol, després de 23 anys ininterromputs d’hegemonia.

En les darreres dècades als Països Catalans, com al conjunt del sud d’Europa, el capitalisme patriarcal construït sobre l’explotació de la classe treballadora, sobre la doble explotació de les dones, sobre la despossessió i la desigualtat i dirigit i aplicat per les institucions Europees, Espanyoles i Autonòmiques en concertació de les elits polítiques i econòmiques, d’aquí i de fora, ha trinxat el territori i ha privatitzat bona part de les infraestructures i sectors bàsics, degradant així els drets i el patrimoni de totes per a benefici d’uns pocs. Aquest procés ha anat acompanyat del desmantellament del teixit productiu i del sector primari, centrant la vida productiva en el monocultiu turístic, l’especulació immobiliària i en la financiarització de l’economia.

M’ho temia, la dreta i l’esquerra catalanes es manifesten a favor de l’autonomia o de la República Catalana. Els catalans tenen la paraula el 21D.

Sebastià Barrufet Rialp, cronista transversal

Master Periodisme Digital

Imatge obtinguda a Google

AUTONOMIA O REPÚBLICA CATALANA

PERIODISME DIGITAL: Canvis importants al Parlament després del 21-D, segons una enquesta d’«El Periódico».ERC guanyaria les eleccions amb 38 diputats i la majoria absoluta independentista es conservaria .Junts per Catalunya, C’s i PSC empatarien a 25 escons.

ERC guanyarà les eleccions el proper 21-D, segons una enquesta que ha publicat aquest diumenge El Periódico. La formació que lidera Oriol Junqueras obtindria entre 37 i 38 escons i consumarà, d’aquesta manera i per primer cop al Parlament, el sorpasso al PDeCAT, que amb la candidatura Junts per Catalunya obtindrà entre 24 i 25 representants i es quedarà com a segona força empatat amb C’s.

El partit d’Inés Arrimadas aconseguirà al voltant de 25 i 25 cadires, per bé que no arribaria a frenar la majoria absoluta independentista, que es conservaria per la mínima si es sumen els escons de la CUP, que el rotatiu indica que n’aconseguirà entre 7 i 8. El PSC de Miquel Iceta pujarà notablement i obtindria entre 24 i 25 parlamentaris mentre que el PP de Xavier Garcia Albiol arribarà als 7 diputats i quedaria com a darrera força. Per la seva banda, Catalunya En Comú es queda en una forquilla de 9-10 diputats.

L’independentisme arrasa a Lleida, segons el CIS. L’independentisme aconsegueix la majoria a Lleida i el PP s’ensorra, segons una enquesta del 26/11/2017.    Àngel Ros tornaria a guanyar les eleccions a Lleida, segons una enquesta, l’històric enlairament fins a la presidència de la Generalitat d’un home nascut a Andalusia i d’origen humil, s’hi ha d’afegir una altra fita excepcional: el debat polític, que estava ancorat en l’eix nacionalista durant l’últim quart de segle, ha començat a desplaçar-se cap a l’eix dreta-esquerra.

La direcció dels socialistes catalans celebra aquest corriment amb una mena d’alleujament històric. El PSC no s’ha mogut mai amb facilitat mentre el debat pivotava sobre la qüestió nacional. Una de les dues ànimes del socialisme català (molt esquemàticament: una, catalanista i il.lustrada, d’extracció burgesa; l’altra, obrera i originària d’altres parts d’Espanya) es ressentia de manera invariable en cada nou gir sobre aquell eix.

Durant els 23 anys de governs nacionalistes de Jordi Pujol aquest va ser, òbviament, el nucli del debat. I això no va canviar durant els tres anys del primer Executiu d’esquerres des de la guerra civil, capficat permanentment en la fatigosa renovació de l’Estatut, cosa que va permetre a CiU recuperar- se de la depressió de la pèrdua del poder.Després de les eleccions de l’1 de novembre, tot i això, l’agenda del tripartit de l’esquerra no preveu noves obstinacions identitàries. La política nacional és la política social, subscriuen fins i tot els independentistes d’ERC.

Amb tot, no és aquesta la causa principal del corriment d’eixos, sinó l’abandonament d’ERC de la tàctica de l’equidistància entre nacionalistes i socialistes i la consolidació de la seva aposta estratègica per l’aliança de l’esquerra. En aquesta anàlisi coincideixen tant els socialistes i els republicans com, encara que amb sordina, diversos dirigents de CiU.

Amb la seva opció estratègica, ERC aspira a acabar amb la preeminència de CiU i erigir-se a mitjà termini en la força de referència de l’electorat nacionalista. Els republicans compten, almenys en el disseny teòric del pla, amb el fet que el confinament de CiU a l’oposició i la possibilitat que la federació d’Artur Mas perdi pes municipal en les eleccions locals del mes de maig acabin per precipitar l’ensorrament nacionalista que no es va produir el 2003, quan CiU va perdre el poder i el carismàtic lideratge del seu fundador, Jordi Pujol, després de 23 anys ininterromputs d’hegemonia.

En les darreres dècades als Països Catalans, com al conjunt del sud d’Europa, el capitalisme patriarcal construït sobre l’explotació de la classe treballadora, sobre la doble explotació de les dones, sobre la despossessió i la desigualtat i dirigit i aplicat per les institucions Europees, Espanyoles i Autonòmiques en concertació de les elits polítiques i econòmiques, d’aquí i de fora, ha trinxat el territori i ha privatitzat bona part de les infraestructures i sectors bàsics, degradant així els drets i el patrimoni de totes per a benefici d’uns pocs. Aquest procés ha anat acompanyat del desmantellament del teixit productiu i del sector primari, centrant la vida productiva en el monocultiu turístic, l’especulació immobiliària i en la financiarització de l’economia.

M’ho temia, la dreta i l’esquerra catalanes es manifesten a favor de l’autonomia o de la República Catalana. Els catalans tenen la paraula el 21D.

Sebastià Barrufet Rialp, cronista transversal

Master Periodisme Digital

Imatge obtinguda a Google

EL REINO DE ESPAÑA TIENE MIEDO AL RIDÍCULO

PERIODISMO DIGITAL: La orden europea de detención y entrega, o euroorden,es el instrumento que sustituye a la tradicional extradición sobre la base de prescindir de la intervención de la autoridad política permitiendo que la persecución internacional de los delitos tenga lugar directamente entre autoridades judiciales. El Gobierno de cada país intervendrá única y exclusivamente para prestar apoyo técnico, en especial para procurar la traducción de la Orden de Detención al idioma del país en el que deba ser ejecutada,

España planteará a la UE reformar la Euroorden para ampliar los delitos.El ministro Catalá anuncia que expondrá esta posibilidad a sus homólogos europeos. El ministro de Justicia, Rafael Catalá, planteará el viernes en Bruselas a los demás titulares de Justicia de la UE la necesidad de ampliar el catálogo de delitos afectados por las euroórdenes de detención, ya que cree que este mecanismo ha perdido eficacia. España quiere poner como ejemplo lo ocurrido con la orden de detención europea emitida contra el expresidente catalán Carles Puigdemont —huido a Bélgica— que ha sido anulada por el Tribunal Supremo tras ser expedida por la Audiencia Nacional.

“El viernes hay consejo de Justicia y se tratará con la Comisaria [Věra Jourová] y el resto de ministros europeos cómo ha funcionado este caso real”, han explicado fuentes del Ministerio de Justicia. “Tendremos que valorar si 15 años después, el balance es positivo o si se pueden hacer ajustes”.

No obstante, fuentes jurídicas subrayan que el problema en el caso del expresidente catalán no ha estado en el mecanismo de la euroorden, sino en los distintos tipos de delitos que establece la legislación de cada país. El pasado 3 de noviembre, la juez de la Audiencia Nacional Carmen Lamela dictó una euroorden de detención contra Puigdemont y los cuatro consejeros cesados de su Govern que le acompañan en Bruselas por no acudir a declarar pese a estar citados como presuntos autores de los delitos de rebelión, sedición, prevaricación, malversación y desobediencia en la causa por el proceso independentista en Cataluña.

Sin embargo, el juez del Tribunal Supremo Pablo Llarena acordó este martes retirar las euroórdenes para evitar que la Justicia belga restrinja los delitos por los que se les acusa en España y conseguir así que todo el antiguo Gobierno catalán sea investigado en igualdad de condiciones. La intención del magistrado es evitar que, a la hora de autorizar la entrega de los imputados, la Justicia belga pueda plantear una tipificación distinta de los delitos que se imputa a los exmiembros del Ejecutivo regional huidos. Además, si Puigdemont y los cuatro exconsellers decidieran  regresar a España sí podrán ser juzgados -y en su caso, condenados- en rebeldía.

Al respecto, el presidente del Gobierno, Mariano Rajoy, ha explicado durante los actos de conmemoración de la Constitución, celebrados en el Congreso, que le trae “sin cuidado” si el expresidente catalán vuelve a España antes del 21 de diciembre, fecha en la que se celebrarán las elecciones autonómicas de Cataluña, a las que concurre como candidato de Junts per Catalunya. “Que haga lo que quiera”

El debate que quiere suscitar Catalá no está recogido en el orden del día de la reunión de ministros europeos de Justicia. El viernes, los titulares de esta cartera tratarán de acordar una posición común sobre un proyecto de normas para el reconocimiento mutuo de las resoluciones de embargo y decomiso; y otra sobre la reforma del Sistema Europeo de Información de Antecedentes Penales (ECRIS). Aunque el debate de la euroorden no está incluido en el orden del día, Catalá espera que se origine un debate informal. Su intención es utilizar el ejemplo de lo que ha ocurrido con la euroorden emitida contra el expresidente de la Generalitat, Carles Puigdemont, para hacer ver que se trata de un sistema, en vigor desde hace ya 15 años, que no resulta “ágil” y no funciona como se esperaba, y por tanto debería ser sometido a revisión.

La euroorden nació en 2002 y en un primer momento solo afectaba a un número muy limitado de delitos, principalmente relacionados con el terrorismo, y a lo largo de los años se ha ido actualizando conforme al principio de confianza entre los Estados, pero aún no cubre la totalidad de conductas delictivas.

Puigdemont dice que el TS retiró la euroorden por «miedo» y prueba que la huida a Bélgica fue la «estrategia adecuada».treinta días han pasado desde que el ex presidente de la Generalitat, Carles Puigdemont, y los cuatro exconsejeros se entregaran en una comisaría de Bruselas, tras la llegada de la euroorden de detención a la capital belga, emitida por la juez de la Audiencia Nacional Carmen Lamela. Apenas un mes después, y al día siguiente de que el magistrado del Tribunal Supremo Pablo Llarena dejara sin efecto las órdenes europeas de detención y entrega (OEDE) contra los políticos independentistas, Puigdemont encuentra una explicación que el magistrado del Tribunal Supremo Pablo Llarena dejara sin efecto las órdenes europeas de detención y entrega (OEDE) contra los políticos independentistas, Puigdemont encuentra una explicación clara a este nuevo giro procesal: “Al Estado español le ha entrado miedo a hacer el ridículo, tienen miedo a perder”.

Sebastián Barrufet Rialp, cronista tramnsversal

Master Periodismo Digital

Imagen obtenida en Google