SEMBLA UNA OBRA DE TEATRE

PERIODISME DIGITAL: La Moncloa aprovarà demà dissabte les mesures per a suspendre l’autonomia de Catalunya.El  president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, ha enviat una nova carta al govern espanyol en què diu que el parlament aprovarà la independència si continua la repressió de l’estat espanyol. Una vegada rebuda la carta, la Moncloa ha anunciat que continua els tràmits per a aplicar l’article 155 de la constitució espanyola contra la suspensió de l’autonomia de Catalunya. En un comunicat, informa que dissabte hi haurà una reunió extraordinària del consell de ministres per a aprovar les mesures que portarà al senat amb l’objectiu de ‘protegir l’interès general dels espanyols i restaurar l’ordre constitucional a la comunitat autònoma’. Fent la reunió dissabte, Rajoy s’estalvia haver de passar comptes de les mesures que prengui en la reunió dels caps d’estat i de govern de la UE a Brussel·les.

Alberto San Juan: “L’Estat ha escollit la via autoritària més bestial per liquidar el debat polític”.Alberto San Juan no té pèls a la llengua. Ja fa anys que dedica els seus espectacles a confrontar la versió oficial de la Transició i qüestionar el poder polític i econòmic. Ara arriba al Teatre Romea amb el seu monòleg Autorretrato de un joven capitalista español i España ingobernable, un recital amb Fernando Egozcue a la guitarra.

No és el primer cop que presenta a Barcelona aquest Autorretrato -estrenat ara fa quatre anys- basat en la seva pròpia experiència “per entendre com allò que semblava prosperitat es va convertir en misèria d’un dia per l’altre” arran de la crisi econòmica. El que sí que s’estrena per primer cop a la ciutat és España ingobernable, “un relat fragmentari i subjectiu que pretén donar pinzellades de color a les lluites populars per la democràcia i les llibertats a l’Estat espanyol des de la II República fins ara”, explica l’actor.

I arriba precisament en un moment en què les lluites populars per la democràcia i la sobirania estan al centre del debat. És per això que en un espectacle d’actualitat i obert com aquest, gairebé cada dia hi han d’afegir algun canvi, reconeixen. En referència a la situació actual que viu Catalunya, San Juan defensa el dret a decidir-ho tot: “Vull decidir si vull viure en una monarquia, si vull que es privatitzin els recursos naturals o canviar l’article 6 de la Constitució, que diu que els partits polítics són el mecanisme de participació política i que redueix la democràcia a votar cada quatre anys“.

Durant l’espectacle, l’actor recita textos “indignats i indignants”, des de fragments de diaris a discursos polítics, passant per poemes. S’hi podrà sentir des de Federico García Lorca o Albert Pla a discursos de Franco, acompanyats de la composició musical de Fernando Egozcue. “Soc de naturalesa optimista, no entenc el teatre sense humor i emoció i, sens dubte, estic totalment allunyat de la solemnitat”, assegura San Juan, que no vol caure, en cap moment, “en donar lliçons, sinó obrir un espai de pensament en comú”. “Per nosaltres l’Espanya ingovernable és aquella que ha sortit al carrer per tal d’apoderar-se de la seva pròpia història i confrontar-la a una història oficial que parla només de consensos constitucionals i s’oblida que, sense el motor de la ciutadania, no s’hauria acabat amb la dictadura”.

San Juan, que ja parlava de la transició en d’altres obres com Masacre o El Rey, posa èmfasi en el fet que “l’Estat s’ha dedicat a fer-nos oblidar que el canvi social es deu a la mobilització del poble”. “Van ser les assemblees dels barris i les fàbriques, les que van lluitar contra el franquisme i es plantejaven, també, quin futur volíem. Les institucions, per contra, van fer desaparèixer la mobilització ciutadana per acabar amb una democràcia basada en el poder d’uns sobre els altres“. Segons l’actor, és aquest el motor que mou avui la societat catalana i que també defensava el 15-M: la sobirania, la possibilitat de decidir.

No m’ha semblat cap disbarat referirme a quelcom serios com la nostra independencia, amb una actuació teatral que recomano no deixar-se perdre.

Sebastià Barrufet Rialp, cronista transversal GLOBAL PRESS

Master Periodisme Digital

Imatge obtinguda a Google

Anuncios

TODA ESPAÑA FORMA PARTE DE EUROPA

PERIODISMO DIGITAL: Es decir, todos los españoles somos europeos, los catalanes también, claro. Las aspiraciones de España por lograr su incorporación a las Comunidades Europeas cobraron impulso con la llegada de la democracia y, con tal propósito, el Gobierno del presidente Adolfo Suárez solicitó, el 26 de julio de 1977, oficialmente la adhesión a la CEE (hoy Unión Europea).

Esta aspiración española se vio satisfecha ocho años después -el 12 de junio de 1985- con la firma del Tratado de Adhesión en Madrid y la integración efectiva en la Comunidad Económica el 1 de enero de 1986. Desde entonces, la senda de España ha venido jalonada de importantes avances que han redundado en el bienestar de la sociedad española en su conjunto.

Tres años y medio después de su adhesión -en junio de 1989- España incorporó su divisa nacional (peseta) al Mecanismo de Cambios del Sistema Monetario Europeo, instaurado por Francia, Italia, Dinamarca, Países Bajos y Luxemburgo desde 1979. Asimismo, España reforzó su apuesta integracionista suscribiendo en junio de 1991 el Acuerdo de Schengen que, ahondando en el concepto de una “Europa sin Fronteras”, supuso la eliminación progresiva de los controles en las fronteras entre Estados miembros.

La firma del Tratado de Maastricht (1992) dotó a la Unión Europea de su denominación actual al igual que del diseño de la hoja de ruta hacia una moneda común. Ese mismo año, durante la Cumbre de Edimburgo, los Estados miembros instauraron el llamado Fondo de Cohesión para proyectos de medio ambiente, infraestructuras de transporte y energía en países con un nivel de renta por debajo del 90% de la media de la UE. Como consecuencia de ello, España obtuvo, junto al resto de los fondos estructurales recibidos, un inestimable apoyo para la revitalización y el desarrollo regional.

En diciembre de 1995, coincidiendo con el final de la segunda Presidencia española de turno de la UE, se acordó en Madrid la denominación de “euro” para la moneda común europea, cuya implantación se produjo exitosamente a partir de enero de 2002. Este hecho hizo a España partícipe, como miembro fundador, de la nueva divisa europea que ha supuesto la materialización efectiva de un proyecto unificador como la UEM que aspira a la integración económica de todos los Estados miembros.

España ha desarrollado un papel activo en la construcción del proyecto europeo implicándose en la negociación de los tratados de (Amsterdam,1997), (Niza (2001), el fallido Tratado Constitucional (2004) y (Lisboa (2009). Del mismo modo, ha venido contribuyendo al desarrollo de políticas con aportaciones sostenidas en ámbitos tan diversos como ciudadanía, política de cohesión, diversidad cultural y lingüística, cooperación judicial o lucha contra el terrorismo, así como llevando su impronta a las relaciones exteriores, especialmente en lo referente a la política orientada hacia Latinoamérica y la ribera sur del Mediterráneo.

España ha desempeñado la Presidencia de turno semestral del Consejo en cuatro ocasiones, dos de ellas (1989 y 1995) durante los Gobiernos de Felipe González; la tercera (2002), con José María Aznar, y la última (2010), con José Luís Rodríguez Zapatero. El compromiso de España con el proceso de construcción europea ha sido siempre muy intenso, al suponer Europa una referencia de libertades y prosperidad para España. Razón por la que, con independencia de nuestros distintos gobiernos, España siempre ha apoyado una mayor integración política y económica.

La implicación de nuestro país se ha evidenciado igualmente en la notable labor gestora de los numerosos españoles que han venido ocupando altos cargos en las instituciones europeas. El Parlamento Europeo ha sido presidido por españoles en tres ocasiones: Enrique Barón (1989-1992), José María Gil-Robles (1997-1999) y Josep Borrell (2004-2007). Por su parte, Javier Solana desempeñó durante una década, desde 1999, el cargo de alto representante de la Política Exterior y de Seguridad Común (PESC).

Asimismo, la Comisión Europea, institución guardiana de los Tratados de la UE, ha contado con la presencia destacada de españoles en sus respectivas carteras de comisarios europeos: Marcelino Oreja, Pedro Solbes, Loyola de Palacio, Abel Matutes, Manuel Marín, Joaquín Almunia y, desde el 1 de noviembre de 2014, Miguel Arias Cañete.

La Unión Europea es el marco natural de desarrollo político y económico de nuestro país, y es por ello que en estos momentos parece lógico que Europa interviniera en el problema entre El reino de España y la Comunidad catalana.

Sebastián Barrufet Rialp, cronista transversal, GLOBAL PRESS

Master Periodismo Digital

Imagen obtenida en Google

ESPAÑA SE RESISTE A PERDER CATALUÑA

PERIODISMO DIGITAL: Dice David Fernández (CUP) “El problema del Estado español es que no sabe ni ganar ni perder, sólo sabe vencer” La libertad política es un delito, el referéndum es clandestino, las urnas están perseguidas y este pueblo es casi ilegal porque le persiguen por sedición”, denuncia el ex diputado de la CUP. Fernández reconoce que nadie sabe qué pasará el domingo pero subraya que el 1 de octubre Catalunya se juega el futuro.

Si hay una figura con ascendente sobre el independentismo es el exdiputado de la CUP y periodista David Fernández. Pese a que se había mantenido en un discreto segundo plano, estos días ha regresado a la primera fila política para participar en tantos mítines como la agenda le permite, sea compartiendo escenario con el exalcalde de Barcelona, Xavier Trias (PDeCAT), o con el cantante y amigo suyo Fermín Muguruza.

Estoy hablando de un tiempo pasado. Mucho se ha hablado de cómo sería una Cataluña sin España: que si sería una isla fuera de Europa, que si habría huída de capitales e inversión, que si su economía se hundiría por los gastos que debería afrontar para dotarse de estructuras nacionales, que si habría hiperinflación por tener que crear una moneda propia… Sin embargo, no se ha tratado demasiado cómo sería una España sin Cataluña. Independentismo en Cataluña: ¿cómo hemos llegado hasta aquí?

A grandes rasgos, perdería 7,5 millones de habitantes (y contribuyentes) y unos 212.000 millones de euros de PIB, por no hablar de las importaciones, de la conexión mediterránea con Francia o de los recursos naturales e hídricos que desaparecerían -desde la desembocadura del Ebro hasta buena parte del Pirineo-.

De hecho, la mitad de la frontera con Francia desaparecería. Sin La Junquera, la mejor conexión terrestre con el resto de Europa pasaría a ser el de Hendaya, por Irún, ya que el resto de trazados  son carreteras secundarias o, directamente, vías de montaña. Andorra dejaría de ser accesible directamente desde España.

Y claro, también se irían centenares de kilómetros de costa con su enorme potencial turístico, todo el patrimonio cultural -desde la Sagrada Familia hasta Dalí- y hasta infraestructuras estratégicas.

Entre ellas destacan quizá tres. La primera, el aeropuerto de El Prat, el segundo del país casi empatado con el de Barajas: el pasado mes de agosto 4,9 millones de pasajeros pasaron por sus pistas en casi 31.500 operaciones. Es, además, el tercero en transporte de mercancías, con un 40% del volumen del de Barajas y algo por detrás del de Zaragoza.

Junto al del Prat desaparecerían del control patrio los aeropuertos de Girona (16º en pasajeros, 19º en operaciones y 26º en mercancías), el de Reus (18º en pasajeros, 21º en operaciones, 45º en mercancías) o el de Sabadell (44º en pasajeros, 17º en operaciones, 44º en mercancías).

La segunda gran infraestructura que desaparecería sería la portuaria. El puerto de Barcelona es muy importante en tráfico, con 5,9 millones de toneladas, y también en pasajeros, con más de medio millón. También es importante el de Tarragona, sexto en tráfico, aunque apenas relevante en pasajeros.

Importantes zonas industriales dejarían de ser españolas, como la factoría de Seat en Martorell o la de Nissan en la Zona Franca. Junto a ambas factorías, parte del tejido industrial catalán tiene que ver con los componentes, también del sector automóvil.Quizá uno de los impactos más significativos, sin embargo, sería el de la pérdida de centrales nucleares. Desaparecerían dos -una de ellas con dos reactores, y otra con uno activo y uno inactivo-, las de Ascó y las de Vandellós, todas ellas en Tarragona.

En realidad, todo lo dicho ya es así después del referéndum del pasado 1 de octubre de 2017. Más de 2millones y medio de catalanes votaron a favor de pasar a ser un estado independiente en forma de República.

Pero el estado español se resiste a perder Cataluña. Es lógico que así sea. Cataluña proporciona a España una gran riqueza y hará lo imposible para impedir que se vaya. En ello estamos.

Sebastián Barrufet Rialp, cronista transversal,GLOBAL PRESS

Master Periodismo Digital

Imagen obtenida en Google

LA DRETA CATALANA TORNA A GUANYAR

PERIODISME DIGITAL: Unes paraules de Jaume Bosch van originar l’incendi. En un comunicat de condol, el diputat i dirigent d’ICV fa un reconeixement a la tasca de Barrera per a les llibertats nacionals però “lamenta” la decisió de l’any 1980, quan “en lloc d’apostar per reconèixer la majoria d’esquerres que hi havia al Parlament de Catalunya va optar per donar la presidència de la Generalitat a Jordi Pujol”, cosa que va obrir “una llarga etapa de governs de CiU a la Generalitat”. Aquestes paraules van molestar profundament la direcció d’ERC, que les va considerar poc respectuoses en una jornada de dol, i va obrir una polèmica a Twitter.

El vicesecretari general de coordinació interna dels republicans, Eduard López, va trobar “lamentable” la posició d’Iniciativa. Mitjançant un tuit va recordar a Bosch que “la llarga hegemonia pujolista no la va provocar Barrera, sinó la manca de perfil nacional del PSC” i va continuar revisant el passat retraient-li que “el PSUC es va empassar sense ni piular la Constitució espanyola”. Altres dirigents del partit, com Marina Llansana, també van criticar la posició d’Iniciativa, que la va considerar “fora de lloc”.

L’exconseller Josep Huguet va expressar en el seu blog una posició més autocrítica amb Barrera però també de rebuig als atacs a l’expresident que venien dels ecosocialistes. Huguet va admetre que amb el pacte del 1980 CiU va aplicar a ERC “una abraçada de l’ós que va estar a punt de liquidar-la”. L’exconseller del tripartit va titllar la decisió de “patriòtica” però també el va acusar de “posar en risc la continuïtat d’ERC perquè el partit es va quedar sense veu i amb la imatge de supeditació total a CiU”.

Dit això, també va carregar contra els que “des de les files dogmàtiques i prepotents del comunisme, postcomunisme i els hereus actuals”, en referència a ICV, “han llançat acusacions a ERC per no passar per l’hegemonia psuquera”. Després de recordar que Barrera, entre molts altres, va viure els excessos de l’estalinisme durant la guerra i la postguerra, l’ha titllat de “bèstia negra de l’espanyolisme falangista de dretes i d’esquerres que domina ideològicament el sistema de partits polítics espanyols”.

Al marge de la polèmica política, en l’àmbit institucional, ahir el president de la Generalitat va fer una compareixença especial a la galeria gòtica del Palau per donar solemnitat a la desaparició de la figura de Barrera, a qui va considerar un “mestre de patriotes”. Artur Mas va recordar que el seu ideal independentista sempre va anar de la mà de la defensa de la justícia social, cosa que “val la pena subratllar en aquest moment”. També va dir que era valent perquè “no s’amagava, donava la cara i a més exercia aquest coratge i aquesta valentia en tot moment”. A més, també va voler subratllar-ne la coherència i la integritat com a persona. “Era un home recte”, va dir. El record personal més recent que va explicar el president de la Generalitat és el de la manifestació del 10-J contra la sentència de l’Estatut emesa pel Tribunal Constitucional. “Recordo una imatge gravada al cap i al cor, fa un any, el 10 de juliol del 2010, a la manifestació pels carrers de Barcelona del dret a decidir, i recordo la figura del president Barrera amb 93 anys, recolzat en un bastó, a ple sol, a primera fila, fent el trajecte amb una imatge que donava prova de la solidesa d’aquesta persona”, va explicar.

Aquella situació del 1980, després de les primeres eleccions al Parlament recuperat, sembla que ha tornat ha produirse aquest 2017. Llavors jo era regidor d’ERC a l’Ajuntament de Tarragona i per tant membre nat del Consell Nacional d’ERC. També era membre del Casal Bonavista de Barcelona, presidit per Joan Casanelles. ERC va obtenir 14 diputats i Pujol va guanyar amb poca diferencia a Joan Reventós. Pujol va convencer Barrera de votar a favor seu a canvi de la Presidència del Parlament. Barrera va aceptar, contra l’opinió del Consell Nacional que volia votar Reventós perquè era d’esquerres com nosaltres.

La història diu com va acabar tot.

Sebastià Barrufet Rialp, cronista transversal. GLOBAL PRESS

Master Periodisme Digital

Imatge obtinguda a Google

LA DRETA CATALANA TORNA A GUANYAR

PERIODISME DIGITAL: Unes paraules de Jaume Bosch van originar l’incendi. En un comunicat de condol, el diputat i dirigent d’ICV fa un reconeixement a la tasca de Barrera per a les llibertats nacionals però “lamenta” la decisió de l’any 1980, quan “en lloc d’apostar per reconèixer la majoria d’esquerres que hi havia al Parlament de Catalunya va optar per donar la presidència de la Generalitat a Jordi Pujol”, cosa que va obrir “una llarga etapa de governs de CiU a la Generalitat”. Aquestes paraules van molestar profundament la direcció d’ERC, que les va considerar poc respectuoses en una jornada de dol, i va obrir una polèmica a Twitter.

El vicesecretari general de coordinació interna dels republicans, Eduard López, va trobar “lamentable” la posició d’Iniciativa. Mitjançant un tuit va recordar a Bosch que “la llarga hegemonia pujolista no la va provocar Barrera, sinó la manca de perfil nacional del PSC” i va continuar revisant el passat retraient-li que “el PSUC es va empassar sense ni piular la Constitució espanyola”. Altres dirigents del partit, com Marina Llansana, també van criticar la posició d’Iniciativa, que la va considerar “fora de lloc”.

L’exconseller Josep Huguet va expressar en el seu blog una posició més autocrítica amb Barrera però també de rebuig als atacs a l’expresident que venien dels ecosocialistes. Huguet va admetre que amb el pacte del 1980 CiU va aplicar a ERC “una abraçada de l’ós que va estar a punt de liquidar-la”. L’exconseller del tripartit va titllar la decisió de “patriòtica” però també el va acusar de “posar en risc la continuïtat d’ERC perquè el partit es va quedar sense veu i amb la imatge de supeditació total a CiU”.

Dit això, també va carregar contra els que “des de les files dogmàtiques i prepotents del comunisme, postcomunisme i els hereus actuals”, en referència a ICV, “han llançat acusacions a ERC per no passar per l’hegemonia psuquera”. Després de recordar que Barrera, entre molts altres, va viure els excessos de l’estalinisme durant la guerra i la postguerra, l’ha titllat de “bèstia negra de l’espanyolisme falangista de dretes i d’esquerres que domina ideològicament el sistema de partits polítics espanyols”.

Al marge de la polèmica política, en l’àmbit institucional, ahir el president de la Generalitat va fer una compareixença especial a la galeria gòtica del Palau per donar solemnitat a la desaparició de la figura de Barrera, a qui va considerar un “mestre de patriotes”. Artur Mas va recordar que el seu ideal independentista sempre va anar de la mà de la defensa de la justícia social, cosa que “val la pena subratllar en aquest moment”. També va dir que era valent perquè “no s’amagava, donava la cara i a més exercia aquest coratge i aquesta valentia en tot moment”. A més, també va voler subratllar-ne la coherència i la integritat com a persona. “Era un home recte”, va dir. El record personal més recent que va explicar el president de la Generalitat és el de la manifestació del 10-J contra la sentència de l’Estatut emesa pel Tribunal Constitucional. “Recordo una imatge gravada al cap i al cor, fa un any, el 10 de juliol del 2010, a la manifestació pels carrers de Barcelona del dret a decidir, i recordo la figura del president Barrera amb 93 anys, recolzat en un bastó, a ple sol, a primera fila, fent el trajecte amb una imatge que donava prova de la solidesa d’aquesta persona”, va explicar.

Aquella situació del 1980, després de les primeres eleccions al Parlament recuperat, sembla que ha tornat ha produirse aquest 2017. Llavors jo era regidor d’ERC a l’Ajuntament de Tarragona i per tant membre nat del Consell Nacional d’ERC. També era membre del Casal Bonavista de Barcelona, presidit per Joan Casanelles. ERC va obtenir 14 diputats i Pujol va guanyar amb poca diferencia a Joan Reventós. Pujol va convencer Barrera de votar a favor seu a canvi de la Presidència del Parlament. Barrera va aceptar, contra l’opinió del Consell Nacional que volia votar Reventós perquè era d’esquerres com nosaltres.

La història diu com va acabar tot.

Sebastià Barrufet Rialp, cronista transversal. GLOBAL PRESS

Master Periodisme Digital

Imatge obtinguda a Google

LA DRETA NO MOR FACILMENT

PERIODISME DIGITAL: Pujol segueix al cor i al cap del nacionalisme. Mana ell, les seves idees, el seu estil, el seu tarannà, els seus homes, les seves corrupcions i els seus calers. És hora de superar el pujolisme.

Convergència ha mort. Visca Convergència. Podria ser el colofó que tanqués el congrés de la formació. El festeig comença aquest divendres amb el bateig. Un nou nom per al partit que fundarà Mas sobre les cendres de l’herència que va rebre de Jordi Pujol.

Ha arribat el moment de matar políticament el pare. I tot i això, el passat és enganxós, es resisteix a marxar. La nova Convergència neix amb molts trets de la vella. Des que fa un any Mas va començar a coquetejar amb la idea d’enterrar les sigles atrotinades pel desgast de governar i els esquinçalls de la família Pujol, el desig de trencar amb tot el que és anterior s’ha anat matisant. Deixar anar amarres en temps embravits és temeritat, per utilitzar una metàfora marinera al gust de l’expresident. Ell mateix ha considerat oportú continuar al capdavant de la nau després d’un període de reflexió que ha tensat els nervis al partit. Perquè la seva continuïtat no desllueixi l’efecte sorpresa, és precís envoltar el veterà líder de cares noves. I aquí és on han començat els problemes.

Convergència no és un partit de quadres envellits. La majoria dels seus dirigents se situen en els quaranta, però és veritat que fa bastants anys que viuen la brega política. Des que Oriol Pujol va haver d’apartar-se de la línia successòria pel cas de les ITV, la batalla interna pel poder no ha cessat. Les petites famílies dins del partit són innombrables, cadascuna amb afanys i objectius diferents: partidaris de Josep Rull (considerats socialdemòcrates) que busquen un lloc a la nova executiva, aliats de Francesc Homs (conservadors) ben col·locats al Govern i que desitgen continuar movent els fils, afins a Germà Gordó, el que més s’ha postulat públicament, presumptes aspirants de l’oficialisme com Jordi Turull (inicialment candidat indiscutible i que ha quedat un xic endarrerit a la cursa) i Neus Munté (a qui Mas va oferir succeir-lo i ella va declinar, cosa que podria tornar a fer per mantenir-se a l’ Executiu), alcaldes propers al president Puigdemont que li reclamen una implicació més forta en el partit, joves al voltant dels trenta anys que demanen pas com la portaveu Marta Pascal i que ja han fet arribar a Mas que les seves aspiracions no són menors pel fet d’haver-se incorporat més tard… Tots ells en espera que el líder digui l’última paraula. Si Mas escull un número dos clar estarà enviant un senyal en clau successòria. Si opta per una direcció col·legiada, continuaran els cops de colze.

Si la CDC de Pujol era el paradigma de l’ambigüitat ideològica, a la qual el patriarca extreia tot el suc electoral, la nova obra de Mas abraça la línia lampedusiana, ja que pretén abarcar des de la socialdemocràcia al liberalisme sense oblidar els socialcristians. La principal novetat és una assumpció fervent de l’independentisme, si bé sobre el paper podria quedar-se en sobiranisme, és a dir, en la defensa del referèndum.

Resulta molt difícil afrontar una veritable refundació des del poder. Els processos de catarsi profunda dels partits solen produir-se al seu pas per l’oposició, ja que l’exercici del govern demana equilibris i matisos, mentre que una refundació requereix certa llibertat per ordenar la casa i les idees. Convergència ha preferit afrontar aquest repte mentre governa. Mas va qualificar el seu pas per l’oposició de “travessia del desert”. Malgrat que aquest és un estadi natural en qualsevol democràcia pel qual han de passar tots els partits, CDC el va viure com una desgràcia excepcional. Una operació ambiciosa com la que pretén el partit es veu inevitablement frenada per les servituds del poder. Ja a l’última campanya, el candidat, Homs, va intentar marcar diferències ideològiques amb ERC i la CUP, fet que va provocar gran incomoditat en Puigdemont.

Mentre que la nova CDC fa els seus primers passos, l’actual president se la juga a finals de setembre en una qüestió de confiança i necessita el suport de la CUP –a les antípodes ideològiques– per revalidar el seu càrrec i evitar unes eleccions en què la nova CDC s’estrenaria amb tot just uns mesos de vida. Quan Pujol es va retirar i CiU va perdre el poder, el PSC es fregava les mans augurant el final d’una força política creada com un moviment al voltant d’una figura carismàtica més que sobre uns pilars ideològics definits. L’invent havia d’ enfonsar-se sense el seu sosteniment principal. Però no va ser així. Tampoc no és probable que passi ara, però segurament el veritable congrés de la refundació no serà aquest, sinó el pròxim, quan Mas cedeixi el testimoni.

Els d’ERC de tota la vida no ho podem acceptar

Sebastià Barrufet Rialp, cronista transversal GLOBAL PRESS

Master Periodisme Digital

Imatge obtinguda a Google

ENFRONTAMENT ESQUERRA I DRETA

PERIODISME DIGITAL: Els darrers anys hem vist com des dels partits del règim, des dels mitjans de comunicació més reaccionaris, i des dels lobbys empresarials s’ha llançat un fort discurs en contra de la lluita del poble català, fins al punt d’arribar a absurditats com acusar de feixistes a aquelles que volem exercir el nostre dret a l’autoderminació. Entenem que aquest discurs s’ha construït perseguint tres objectius: en primer lloc, com a punt de fuga per no haver de parlar d’altres qüestions que preocupen la classe treballadora de l’estat (atur estructural, salaris baixos, desnonaments, violència masclista…), problemes dels quals són els responsables. En segon lloc, per evitar qualsevol mostra de solidaritat per part dels diversos pobles de l’estat amb el poble català. I, per últim, per preparar una possible intervenció estatal antidemocràtica contra el poble o les institucions catalanes.

Lamentem que part de l’esquerra de l’Estat ens vulgui negar el nostre dret a l’autodeterminació, tant si ho fa fent seguidisme de la dreta amb arguments basats en la legalitat i no en la legitimitat (condemnant així tota acció desobedient) com si ho fa a través de suposats arguments esquerranosos, acusant les independentistes de poc solidàries o fraternals amb la resta de l’Estat, o assimilant el procés a la dreta catalana, negant l’evident caràcter massiu i popular de la voluntat de realitzar el Referèndum, i caient així en l’error ja assenyalat per V.I. Lenin  quan digué que “L’error de l’esquerra centralista resideix en el fet que per temor a fer el joc al nacionalisme burgès de les nacions oprimides han beneficiat no solament al nacionalisme burgès, sinó també al nacionalisme ultrareaccionari de la nació opressora”.

En el debat sobre la independència, l’esquerra no independentista planteja un aspecte recurrent que sembla essencial per qüestionar l’opció per la independència: Política d’aliances. L’esquerra independentista (CUP-ERC), es diu, va de la mà de l’PDcat, partit de dretes, alumne avantatjat de les polítiques neoliberals i antipopulars, a més de ser el partit més corrupte de Catalunya i que defensa els interessos de la burgesia catalana. Quin país podem construir amb aquestes persones? S’han envoltat de l’estelada per controlar i dirigir el procés, amagar la corrupció, mantenir-se en el poder i crear un país a la seva imatge i semblança. L’esquerra fa de “tonto útil” per a gent molt sibil·lina que el que està fent és una gran performance que, de rebot, beneficia a la dreta espanyola.

És i no és un fenomen nou. Però sí que té una nova denominació, i forma part del debat polític i de la polèmica als mitjans a Catalunya en els darrers mesos. Parlem del que s’ha batejat com a “nova dreta independentista”, una denominació que ja ha fet fortuna, i que estaria encapçalada per una sèrie d’articulistes en l’òrbita del PDECat, però no necessàriament d’obediència a la formació hereva de Convergència. I que, amb els matisos necessaris, tenen una sèrie de trets característics, segons expliquen els analistes.

El març de 1931 es crea Esquerra Republicana de Catalunya. Els 86 anys d’història d’Esquerra són un bon fil conductor per a una narració dels esdeveniments polítics de la Catalunya de l’últim segle. El formidable esclat polític del 14 d’abril de 1931 significa l’aflorament de la voluntat d’emancipació social i nacional que durant dècades no s’ha pogut expressar amb plenitud, però la desfeta del 1939 avorta el procés de construcció democràtica de Catalunya. El tall és aclaparador. Però la llarga dictadura feixista tampoc no aconsegueix eliminar la voluntat d’afirmació nacional del poble català. Amb tot, l’evident progrés aconseguit amb la recuperació de l’autogovern, després del franquisme, no oculta les seves mancances.

El meu pare, Pau Barrufet Veciana, va assistir a la fundació d’ERC i va treballar en el Govern del president Companys en l’equip de Joan Comorera. Jo vaig ingresar a ERC el 1976, vaig ser el primer regidor d’ERC a l’Ajuntament de Tarragona (1979) i opino que l’enfrontament entre dreta i Esquerra a Catalunya per fi ha arribat.VISCA CATALUNYA LLIURE I VISCA LA REPÚBLICA

Sebastià Barrufet Rialp, cronista transversal GLOBAL PRESS

Master Periodisme Digital

Imatges pròpies